Eman Abdelhadi és sociòloga, activista i escriptora. Treballa a la Universitat de Chicago, on investiga sobre diferències de gènere en les trajectòries de les persones musulmanes dels Estats Units. Com a activista, ha estat vinculada a diverses lluites, com la solidaritat amb Palestina, l’antiracisme, la lluita contra les presons i el control social, o grups musulmans queer. Amb M. E. O’Brien, van portar el seu imaginari polític a la novel·la amb _Tot per a tothom. Una història oral de la Comuna de Nova York, 2052-2072_ (Manifest, 2026), on viatgen mig segle al futur per explicar-nos, a través d’una història oral ficcionada, com es va crear la comuna de la capital nord-americana. **Podem confiar en el fet que el futur serà millor que el present?** No és una qüestió de si podem o no, hem de creure que serà millor, perquè això ens orienta a una forma diferent de vida i de subjectivitat. Si creiem que el futur pot ser millor, estructurem les nostres vides cap a aquesta millora. Els moviments socials ho intenten un cop i un altre i potser són derrotats un cop darrere l’altre, però no hi ha cap escenari en què guanyem sense intentar-ho. No hi ha cap escenari en què guanyem un món millor sense moviments socials, mai ha passat i mai passarà. El que hi ha són molts escenaris en què hem tingut moviments socials i hem perdut i perdut i perdut, i algun cop hem guanyat. Però també té a veure amb les vides individuals i col·lectives que volem viure. Com serien sense aquesta esperança i aquest compromís? Crec que serien molt difícils de viure, i per mi aquesta és la pregunta real. **Un element crucial de la vostra novel·la és el plaer i el que aprens de gestionar coses col·lectivament, sigui un hospital, un campus o una festa.** Efectivament, el plaer. Si pensem el factor eròtic no només en un sentit sexual, sinó com una força creativa, el capitalisme ens està robant això sistemàticament. La majoria ens passem la vida fent coses que no volem i els beneficis de les quals no són nostres. En el llibre imaginem que la força eròtica de tothom està bolcada en la revolució i la cura col·lectiva, i hi ha un plaer enorme en això. Als capitalistes els encanta dir que les comunistes odiem el treball, que som mandroses, però és un llibre on tothom treballa amb un gran plaer, i de forma més productiva i eficient. M’agrada que preguntis pel plaer perquè és part central del llibre. El plaer de crear, de veure i gaudir els fruits del teu treball, i que aquests fruits es puguin estendre a altres persones. Això no ho tens treballant com a caixera en un supermercat o com a oficinista en una gran corporació, aquestes feines les fem per pagar el lloguer i menjar. No podem ni començar a imaginar les possibilitats de posar en comú tota la nostra energia vital, la creativitat de tothom per l’alliberament col·lectiu. **Parleu d’experiències molt locals i aterrades que ens apropen a l’alliberament. La revolució que relateu no ve d’un gran partit o una estratègia unificada.** > **“La teoria revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació”** La teoria revolucionària del llibre és que allò que creem per cuidar-nos les unes a les altres en moments de crisi és el que acabarà canviant les formes de relació. No vol dir que construirem la comuna i serà una idea tan atractiva que tota la resta s’ensorrarà. El que passa és que tota la resta s’està ensorrant, i en aquestes escletxes és on construïm la comuna. Aquest ensorrament és clau en el llibre. Per alguna gent potser és dur perquè es pensen que si fem un partit prou gran, llavors… Potser tenen raó, no sé què passarà, però sé que les estratègies que hem provat els darrers cent anys no han funcionat. Per escriure un llibre que fos realista amb les crisis que vivim i plausible en la seva transició cap a un món millor, havíem de tenir present que és improbable que aquestes estratègies puguin funcionar d’un dia per l’altre. **No plantegeu una utopia naïf, sinó que de fet en el llibre les coses es posen molt pitjor del que estan ara, que sembla la tendència des que el vau publicar el 2022. Això és el que sovint paralitza la gent.** Crec que justament per això el llibre està funcionant tan bé i cada any se’n venen més que l’anterior. Diria que és perquè la crisi està en el llibre. Podríem haver anat cinc-cents anys cap al futur, o a un altre planeta i una altra espècie, totalment desvinculades del present. Però volíem imaginar el col·lapse, i com en sortia alguna cosa millor. Crec que la gent necessita poder imaginar que, tot i que les coses segueixin el curs actual, podem construir una alternativa. **En les històries del llibre la violència hi és molt present, no només la del poder, sinó també la violència revolucionària cap a presons, policies, colons, propietaris… Ho veieu com una necessitat?** > **“És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la violència revolucionària davant el capitalisme”** Probablement vivim l’època més violenta en la història de la humanitat. Als Estats Units tenim el govern més violent que ha existit mai pel que fa a les seves intervencions. Hem de reconèixer això, i aquest reconeixement passa també per assumir que hi haurà violència en resposta. El capitalisme no col·lapsarà només perquè decidim que és dolent. Tots els intents de canvis socials massius s’han trobat una violència extraordinària de l’Estat i el capital, i això sempre serà així. És difícil imaginar una transició que no inclogui almenys certa violència revolucionària. Reconèixer això és homenatjar la història i la realitat de la violència revolucionària davant el capitalisme, l’Estat i el colonialisme d’assentament, també avui. I una altra motivació per incorporar aquesta violència revolucionària al llibre és desnaturalitzar la idea que la violència de l’Estat no ho és i que la dels moviments socials o la revolucionària és l’única violència. Això és el que vol l’Estat que pensem. **Dos moments al llibre m’han semblat especialment emocionants. Un és l’alliberament de Palestina.** I tant. **Què ens ensenya la lluita del poble palestí avui?** Palestina ha conquerit els cors i l’atenció de tothom durant dècades perquè sempre ha estat l’excepció que confirma la regla; Palestina no és l’excepció, és la regla. Si tens un món en què s’accepta el colonialisme d’assentament, llavors el colonialisme d’assentament és la regla. Si tens un món en què tot un poble pot ser subjugat durant vuit dècades, aquest és el món on vius. Mentre l’elit global ens vol convèncer que vivim en un món basat en regles, i que si segueixes el camí correcte tot anirà bé, Palestina és la gran bandera que diu: no, això no és real. Quan en aquesta lluita diem que nosaltres no estem alliberant Palestina, que Palestina ens està alliberant a nosaltres, el que volem dir és que està exposant totes les contradiccions que estructuren la nostra societat. I quan es posen aquestes contradiccions al descobert, sabem quines són les falles d’aquest sistema. Crec que per això aquest capítol és particularment emocionant. I el llibre va sortir el 2022, no m’imaginava que prendria aquesta vida davant el genocidi. **No només en el capítol sobre Palestina, sinó en el llibre en general estan molt presents la identitat, la cultura, la religió… En canvi, una part de l’esquerra esperaria que un futur utòpic hagués superat les religions i les identitats.** Crec que sota el comunisme moltes de les divisions que existeixen ara perdrien rellevància, però no sabem de quina manera. D’aquí a cinquanta anys, encara que estiguem en transició cap al comunisme, la religió, l’ètnia, la nacionalitat, encara hi seran. Una altra cosa és si estructurarien la societat de la mateixa manera. Tenim diferències que no estan estructurant la nostra societat, com el color dels cabells, així que crec que moltes d’aquestes diferències tindran un altre rol. Imaginar l’alliberament és imaginar un món on aquests no siguin els principis organitzadors de la vida, però poden ser una font d’afinitat, d’alegria, de connexió i de confort espiritual. **Un altre moment especialment emocionant és al capítol sobre una persona que viu en una comunitat cristiana d’extrema dreta. En un moment diu: “Volíem el món nou amb totes les nostres forces, però quan finalment va arribar, sentíem que no érem capaces de viure-hi”. Hi ha aquesta tensió constant entre com canviar el món i com canviar nosaltres, i es parla molt de trauma a la novel·la.** > **“Em sembla que totes afrontem un dol per la persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria viscut en la comuna”** El trauma és un tema molt important per nosaltres. La meva coautora, M. E. O’Brien, és psicoterapeuta, i és algú que pensa molt en la psique, i jo també hi penso molt, tot i que potser d’una manera menys informada. Em sembla que totes afrontem un dol per la persona que hauríem estat si fóssim lliures, la versió de nosaltres que hauria viscut en la comuna, perquè viure en aquest sistema té un impacte. Estem en una batalla ideològica constant, i és una batalla per les nostres pròpies subjectivitats. Per exemple, jo treballo una quantitat brutal d’hores, i intento dir-me que és perquè estic fent coses bones, estic organitzada i escric ficció revolucionària, i no treballo només pels diners, i tal i tal altre… Però no hi ha dubte que he estat emmotllada per l’imperatiu de produir i consumir, per estar en un estat de producció constant, i producció amb resultats mesurables. En el llibre assumim el fet que hi ha generacions senceres que han estat conformades per aquest sistema, però que també són part de la revolució en aquesta transformació de la personalitat. Igual que intentem ser realistes sobre la transició en l’estructura social, intentem ser-ho també sobre la transició en la psique individual. La gent en sortirà portant molt de trauma i dolor, i intentant transitar cap a una manera millor de viure. En aquest sentit, l’estructura del llibre ha estat molt útil, perquè ens ha permès escriure personatges que han viscut la major part de les seves vides en el món que coneixem, però també altres que han nascut i crescut a la comuna, i hem pogut jugar amb aquestes diferències. **Vau publicar el llibre el 2022 i des de llavors han passat moltes coses.** Déu n’hi do la dècada que vivim. **Com porteu la comparació entre el futur que vau imaginar i el que s’ha anat desplegant en aquests quatre anys?** Els detalls del que està passant varien, però la dinàmica general de precipitar-se cap al desastre és bastant coherent; massa, pel meu gust. A vegades parlo sobre el llibre amb gent que té una visió del canvi social més basada en l’Estat, que confien a prendre el control de l’Estat, desenvolupar la socialdemocràcia. Per mi, que tothom ho provi tot. Com a persona que viu una vida bastant decent, espero genuïnament que tinguin raó i jo no. No vull veure el nivell de patiment que relatem. Però no veig com aquestes institucions que han estat tan perverses i el poder de les quals no ha parat de créixer, puguin fer un canvi i ser institucions benignes. Per exemple, algun cop he rellegit el capítol sobre Palestina i m’ha semblat molt naïf no haver anticipat el nivell d’horror amb el qual podia actuar Israel, el que hem vist els últims dos anys. El que veiem és la precipitació cap a la barbàrie. Quan diem “socialisme o barbàrie”, és que la barbàrie és aquí, és per tot arreu. I empitjora, és cada cop més descarada. **Al llibre apareix la guerra, i concretament la guerra contra l’Iran, com una crisi per l’imperi. La guerra que veiem ara ens mostra aquesta crisi?** El que passa ara als Estats Units, al cor de l’imperi, és que l’imperi actua amb continuïtat, molt més del que molts progressistes volen creure. És una bèstia moribunda que es torna tan violenta com pot. Però això també vol dir que és al seu llit de mort, això és molt clar. Als Estats Units la gent s’està adonant que no som guais, ens estem posant al dia amb el que la resta del món ja sap: que és un imperi sanguinari que ha portat una destrucció enorme arreu. > **“Diria que l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món”** Diria que l’imperi s’autodestrueix, i no és només per l’Iran. L’administració de Trump ha desarticulat la millor maquinària de captura de cervells del món, que era el sistema d’educació superior dels Estats Units, que portava la gent més talentosa de tot el món al servei dels negocis i l’imperi americà. Això s’ha autodestruït com molta de la infraestructura interna i la població dels Estats Units és cada dia més miserable. **I quin hauria de ser el nostre rol en aquest moment?** Crec que tenim dos rols. Un és treballar tant com puguem per millorar les condicions materials de la gent. No podem seure a casa a esperar la revolució, a esperar que caigui l’imperi. I després hem de continuar construint assajos d’espais de llibertat, continuar cuidant-nos les unes a les altres per crear aquestes missives des del futur. Crec que ho fem cada cop que fem una cuina comunitària, o una acampada, o simplement una protesta en què la policia ens persegueix per la ciutat. Estem demostrant la nostra capacitat d’autogovernar-nos i de construir infraestructures i xarxes per estar preparades per cuidar-nos les unes a les altres mentre el sistema fa aigües. I per fer això crec que és molt important tenir clar qui són els nostres aliats i qui els nostres enemics, i enfocar-nos clarament en la classe dominant com l’enemic, i tenir el cor tendre entre nosaltres. En els nostres moviments hem de ser amables i agraïdes entre nosaltres i reconèixer que ningú té les respostes. Cap de nosaltres sap exactament què passarà.

directa.cat

«Apretats pels moviments»: la disputa entre el dret a l'habitatge i els drets de propietat en la legislació catalana | Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia

publicacions.antropologia.cat

Original post on journa.host

journa.host

mastodont.cat

Sancionen qui investiga, protegeixen qui s'infiltra

Les persones i organitzacions sotasignades volem expressar el **nostre suport a la _Directa_** i la nostra profunda preocupació davant el **procediment sancionador impulsat per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), arran de les seves investigacions sobre els policies infiltrats** en l’independentisme i els moviments socials. El procediment té origen en una denúncia de quatre dels agents infiltrats destapats pel mitjà. Les investigacions de la _Directa_ constitueixen un **exercici legítim del dret a comunicar** i rebre informació veraç, reconegut per l’article 20 de la Constitució espanyola. També responen a la **funció democràtica** essencial dels mitjans de comunicació com a vigilants dels poders públics, especialment quan investiguen actuacions policials secretes que afecten drets fonamentals. La **rellevància pública de les informacions publicades és indiscutible**. Les infiltracions descobertes van provocar la creació d’una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya i van donar lloc a nombroses iniciatives i preguntes parlamentàries de l’oposició al Congrés dels Diputats. Els casos també han estat recollits per mitjans de comunicació catalans, espanyols i internacionals, com _The Guardian_ o _La Repubblica_ , entre d’altres. Tot i aquest evident interès públic, **l’AEPD considera incompatibles amb la normativa de protecció de dades determinades informacions i imatges publicades** per la _Directa_. Ho conclou malgrat que el mitjà va adoptar diferents mesures per a protegir la identitat real dels agents. Aquesta decisió genera un **greu efecte intimidatori i de mordassa sobre el periodisme d’investigació**. L’amenaça d’una sanció econòmica i de la retirada de continguts pot dissuadir els mitjans de publicar informacions rellevants sobre l’actuació dels poders públics. Té, per tant, un efecte equiparable al que es coneix com a SLAPPS, dirigides a silenciar. No està en joc només la llibertat de la _Directa_. Aquest procediment pot establir un **precedent molt perillós per a tots els mitjans de comunicació** i professionals que investiguen abusos policials o altres qüestions incòmodes per a les institucions. L’actuació de l’AEPD contrasta amb la resposta de les institucions públiques davant casos similars al Regne Unit. Després de descobrir-se que agents infiltrats havien mantingut relacions íntimes sota identitats falses amb activistes, i gràcies a la pressió popular i mediàtica sostinguda per part de moviments socials, organitzacions socials i mitjans de comunicació, **tant** **els cossos policials com el Govern britànic van assumir les seves responsabilitats** : van demanar disculpes a les víctimes i les van indemnitzar. A més, les identitats i les fotografies dels agents infiltrats es van publicar als mitjans de comunicació amb plena llibertat i encara es poden consultar avui dia, sense que això hagi comportat la imposició de sancions als mitjans que van informar sobre els fets. A més, les identitats i les fotografies dels agents infiltrats es van publicar als mitjans de comunicació amb plena llibertat i encara es poden consultar avui dia, sense que això hagi comportat la imposició de sancions als mitjans que van informar sobre els fets. **A l’Estat espanyol, en canvi, els casos d’infiltració policial continuen sense una investigació efectiva ni una depuració de responsabilitats** , mentre el mitjà que les va descobrir s’enfronta a una sanció. Per tot això, **demanem** : ** –L’arxivament immediat del procediment sancionador contra la _Directa_.** **–Que l’Estat espanyol introdueixi els canvis legislatius necessaris per complir de manera efectiva l’article 85 del Reglament (UE) 2016/679, perquè la normativa de protecció de dades no es pugui utilitzar per emmordassar i censurar els mitjans de comunicació.** **Defensar la _Directa_ és defensar el dret de la societat a conèixer l’actuació dels poders públics. No podem permetre que se sancioni qui investiga mentre es protegeix qui s’infiltra.** **Mitjans de comunicació i organitzacions pel dret a la informació ja s’han adherit al comunicat.** Consulta qui ho ha fet a sota d’aquesta entrada i adhereix-t’hi tu també. ### **–Adhesions d’organitzacions o col·lectius** ### **–Adhesions a títol individual** La _Directa_ inicia una **campanya de suport econòmic** per poder encarar un atac que afecta la viabilitat del mitjà. Pots donar suport fent una **donació** a través d’**aquest enllaç.** I si vols que el mitjà pugui continuar investigant, fiscalitzant els poders i denunciant els abusos, **subscriu-te ara a la _Directa_**. Donar suport de forma permanent és la millor manera de contribuir a fer possible el periodisme d’investigació. Pots fer-ho **aquí**. * * * ## Adhesions Redacció Directa **Organitzacions periodístiques: ** * CoopMèdia – Xarxa de Mitjans Cooperatius Catalans * Grup de Periodistes Ramon Barnils * Sindicat de la Imatge UPIFC * Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) * State Watch * Undercover Research Group **Mitjans de comunicació:** * Crític * El Salto * Jornal.cat * La Marea – MasPublico SCCL * La Sembra * Setembre **Altres organitzacions o col·lectius:** * Acció contra l’espionatge * Alerta Solidària * Arran * Assemblea Nacional Catalana (ANC) * Ateneu la Baula * Campaign Opposing Police Surveillance * Casal Popular 3 Voltes Rebel * Casal Popular Lina Òdena * CGT * Coalició Prou Complicitat amb Israel * Comunitat Palestina de Catalunya * Comuns * COS * CUP * Endavant * ERC * Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) * La Fede * La Intersindical * Novact * Òmnium Cultural * Police Spies Out of Lices (PSOOL) * Red Jurídica * Resistim al Gòtic * Roses Negres, organitzades davant la infiltració * Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) **Individuals:** * Abigail Armengol Paredes * Aina Castelltort Marcé * Albert Mercadé Massó * Cristina Mas Andreu * David Fernàndez * Dr Donál O’Driscoll * Elisenda Paluzie * Georgina Subiela Ferre * Gràcia Camps * Kate Wilson * Helena Martín Cuevas * Irene Rivas Puig * João França * Jose Antonio Artal Gracia * Josep Comajoan Colomé * Laia Mas Climent * Magda Bandera * Marçal Rossell i Roig * Mònica Terribas Sala * Oriol Andrés Gallart * Pilar Magdalena Malo * Sara Montaner * Sònia Calvó Carrió * Txell Feixas Torras * Zoraida Rosello Espuny

directa.cat

‘Ravalear’ y ‘Siemprevivas’: sombra y luz de las narrativas sobre el Raval

‘Ravalear’ y ‘Siemprevivas’ son dos obras tan diferentes como incomparables entre sí, más allá de sus formatos o de las diferencias porosas entre realidad y ficción, pero también son ejemplos de maneras muy distintas de narrar una realidad concreta.

elsaltodiario.com

Papeles 174 - FUHEM

A quince años del estallido del 15M y en un momento de enorme complejidad, Papeles de relaciones ecosociales y cambio global explora los motivos que originaron la movilización popular y las posibles h...

fuhem.es

Original post on mastodon.social

mastodon.social

Original post on mastodon.social

mastodon.social

Sindicats d’educació convoquen una vaga per aturar el desnonament d'un edifici del fons Cerberus a Manresa

USTEC, CGT, i la Intersindical convoquen una aturada parcial el 23 de setembre a la Catalunya Central per defensar les famílies que viuen en el bloc propietat de Cerberus

directa.cat

Sindicats d’educació convoquen una vaga per aturar el desnonament d'un edifici del fons Cerberus a Manresa

Després d’un curs intens de vagues educatives i que el curs passat es posessin en marxa plataformes de Docents pel Dret a l’Habitatge arreu del territori, aquest dijous a Manresa s’ha anunciat un pas més en la convergència de les lluites educativa i pel dret a l’habitatge. El 23 de setembre hi haurà vaga del sector educatiu a la Catalunya Central per aturar el desnonament del Bloc 8, un bloc del fons voltor Cerberus ocupat per la PAHC Bages, on hi viuen nou infants. Articulats a través de Docents pel Dret a l’Habitatge, els sindicats USTEC, CGT i la Intersindical convoquen una aturada de 7h a 12h a la Catalunya Central per tot el personal que treballa amb infants i joves: docents, personal de lleure educatiu, de cuina, d’atenció educativa, d’atenció psicopedagògica i d’administració i serveis dels centres. El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans també convoca vaga estudiantil. > **La PAHC Bages va ocupar el Bloc 8, un edifici propietat del fons estatunidenc Cerberus que portava més de 10 anys buit, l’1 de maig del 2021** Eva Servat, mestra d’infantil i membre de Docents pel Dret a l’Habitatge a la Catalunya Central, assegura que la convocatòria respon a un cúmul de situacions que han anat detectant. “Ens organitzem a través d’un grup de WhatsApp on es comparteixen els casos dels diferents centres, i és veure un degoteig constant de desnonaments; cada setmana hi ha desnonaments amb infants i no hi ha manera d’aturar-los”, explica. “El cas del Bloc 8 és la gota que fa vessar el got, perquè implica set centres educatius de Manresa”. La PAHC Bages va ocupar el Bloc 8, un edifici propietat del fons estatunidenc Cerberus que portava més de 10 anys buit, l’1 de maig del 2021. Des de llavors, ha estat la llar de sis famílies que no tenien una alternativa habitacional. El passat febrer, davant l’amenaça de desnonament d’una de les famílies, la PAHC va establir negociacions amb l’Ajuntament de Manresa i l’Agència d’Habitatge de Catalunya, que es van obrir a la possibilitat de comprar el bloc per oferir lloguers socials, però davant aquesta possibilitat el preu de venda es va incrementar en 200.000 euros i les administracions van fer marxa enrere. Després que la PAHC aturés aquell desnonament amb una concentració de més d’un centenar de persones, els jutjats van optar per convocar conjuntament el desnonament de totes les veïnes per al 23 de setembre. Des de la PAHC Bages van posar en marxa una campanya de suports, a la que es van adherir els sindicats que ara convoquen la vaga. **Vaga contra un desnonament** “Convoquem una aturada parcial perquè el personal educatiu pugui anar-hi, perquè costa molt que el departament deixi que anem a posar el cos per aturar els desnonaments”, explica Cristina Martín Campo, delegada sindical de la USTEC. “El personal educatiu, direcció, tutores, i la resta del personal, com integradores, està acompanyant l’alumnat, i no podem deixar-lo sol en una situació així”, reivindica. Martín destaca que és el primer cop que es convoca una aturada d’aquest tipus, però que és una mesura que ja es plantejaven fa un any en un protocol elaborat conjuntament per la USTEC, la CGT, el Sindicat de Llogateres i la PAH. Desenes de persones han participat de l’acte de convocatòria de la vaga del mes de setembre |Arxiu “No ens consta que hi hagi hagut cap altra convocatòria d’aquesta naturalesa, i l’ocasió era aquesta, en suport a la lluita que estan portant els companys i companyes de la PAHC, que estan sent l’únic garant del dret a l’habitatge a la nostra ciutat”, assegura Pablo Ruiz, delegat de la CGT Ensenyament. Aquest professor de secundària ho emmarca en el context de les vagues viscudes al llarg del curs: “La lluita d’aquest curs ha sigut qualitativament diferent a les anteriors, no només per l’abast de la mobilització i el nombre de gent prenent un rol actiu en la lluita, sinó també pel seu caràcter de classe i solidari amb altres sectors”. Per Ruiz, la convocatòria de vaga per aturar un desnonament és “una conseqüència natural” de les mobilitzacions: “centrar-ho en les condicions no només educatives sinó socials de l’alumnat, i posar les eines per fer-hi front”. Per la seva banda, Martín remarca que “quan lluitem per les nostres condicions laborals no només lluitem per tenir més personal o més salari, també passa per millorar les condicions de l’alumnat, i això es pot extrapolar als serveis socials, la sanitat, o molts serveis públics”. “Volem trencar amb una idea gremial o corporativa del sindicalisme, limitada a defensar la nostra afiliació”, reivindica el delegat de la CGT. Destaca que, igual que s’organitzen per fer front als desnonaments, des del sindicalisme també han exigit a centres educatius de Manresa actuacions per evitar accions racistes o masclistes, “defensant l’alumnat enfront un sector reaccionari del professorat”. Per Eva Servat, la convocatòria de vaga “és una mostra de força col·lectiva de centres educatius i sindicats, per posar aquesta problemàtica sobre la taula, fer-la visible i demostrar que no volem seguir normalitzant que hi hagi desnonaments d’infants cada setmana”. **L’impacte dels desnonaments a les aules** Núria Garriga és directora de l’escola Sant Ignasi de Manresa, on estudien dos infants del Bloc 8, i lamenta que els desnonaments s’han convertit en el seu pa de cada dia. Si bé al centre estan acostumades a acompanyar famílies en situacions vulnerables, destaca que aquest curs s’han disparat els desnonaments de l’alumnat: “La situació se n’està anant de mare i no hi ha hagut resposta”. Com a directora, reclama més eines i indicacions per actuar en aquestes situacions: “no hi ha ningú que et digui quina serà la situació, o on estarà la família”. Destaca que, davant la manca de reallotjaments a Manresa, moltes famílies han estat desplaçades a municipis tan llunyans com Terrassa o Berga, “i busquen la manera perquè els infants puguin seguir venint a l’escola, per no trencar la seva estabilitat, perquè aquest és el seu entorn conegut”. Eva Servat explica que van crear la plataforma de Docents pel Dret a l’Habitatge a la Catalunya Central “per poder atendre tota aquesta problemàtica des d’un vessant col·lectiva”. “Si no t’ho diuen les famílies, hi ha vegades que aquesta informació no arriba als centres, i poder tenir un enllaç amb la PAHC Bages ens permet actuar i donar respostes, pensar com podem acompanyar un infant i una família que estan vivint aquesta situació”, explica. “Quan hi ha desnonament busques facilitar les coses, per exemple que l’infant pugui venir més d’hora a l’escola, l’any passat quan teníem educadora havia arribat a estar ajudant famílies a buscar pis, però tampoc tenim educadora, ens l’han treta”, lamenta Garriga. La directora destaca l’impacte que veuen després d’un desnonament: “als petits els hi costa molt venir a l’escola, tornen a plorar a la porta per no separar-se dels seus pares, i en els més grans trobem més problemes de conducta, estan més tristos”. “Hi ha un seguit de malestars que identifiques, quan els hi passa qualsevol petita cosa a l’escola hi ha desbordament emocional, perquè aquest infant està traient el malestar sobre què passarà a casa seva, perquè encara que no els hi expliquis, se n’adonen que alguna cosa no està bé”, afegeix Servat. “Com podem garantir l’educació si l’infant no està segur en el que hauria de ser el seu entorn més segur?”, es pregunta.

directa.cat

Original post on tldr.nettime.org

tldr.nettime.org

La regularització és ara | Summum

[Sumes que multipliquen]

summum.coop57.coop

Les dones i els dies - 50 anys de les Jornades Catalanes de la Dona: "Vam entendre que hi havia una altra manera de viure" - 3Cat

L'any 1976, ara just fa 50 anys, es van celebrar les Jornades Catalanes de la Dona al paranimf de la Universitat de Barcelona. S'esperava l'assistència de centenars de dones, però es van superar, de molt, les previsions. Prop de 4.000 dones van participar en aquelles jornades que van servir per prendre consciència col·lectiva i que van suposar l'inici del moviment feminista a Catalunya. Parlem amb tres dones que hi van participar: Mireia Bofill, traductora, editora i activista feminista; Roser Rius Camps, il·lustradora i escriptora, i Mercè Otero Vidal, catedràtica de llatí, referent de la coeducació a Catalunya i activista feminista.

3cat.cat

Manifest audiovisual dels vint anys de la 'Directa'

Amb motiu del vintè aniversari, hem elaborat un vídeo que desplega els principis que guien el mitjà i recorre alguns dels reportatges més destacats Quins principis guien el mitjà? Quina missió no perdem de vista? On posem la mirada, com i quan? Què ha significat fer-ho? Aquestes preguntes articulen el vídeo elaborat amb motiu del vintè aniversari de la _Directa._ Alhora que exposa com entenem el periodisme _,_ recorre alguns dels reportatges més destacats. El manifest audiovisual permet entendre en quin context va néixer la _Directa_ , la missió del projecte i algunes de les seves fites. Aquest vademècum periodístic explicita la necessitat de qüestionar les versions oficials, posar la mirada en els angles cecs informatius i assenyalar responsables. Per fer-ho, reclama no perdre de vista la defensa dels drets individuals, col·lectius i dels pobles. Alhora, defensa la memòria antifeixista com a brúixola i una agenda que contribueixi al rearmament cultural. El vídeo es va presentar a l’acte del vintè aniversari, el 9 de maig, que finalment es va celebrar a Can Batlló. Com tot el que va organitzar-se durant la jornada, ha estat possible gràcies a la col·laboració de moltes persones i col·lectius. Compartim el text que articula el treball audiovisual: Naixíem el 2006 com un crit d’alerta davant l’asfixiant consens mediàtic dels 90 i amb l’herència de la comunicació popular. Aquells 2000 s’havien forjat en resistència a la globalització neoliberal, a la guerra de l’Iraq, al transvasament de l’Ebre i a la corrupció urbanística. Havíem d’explicar-ho amb rigor i amb els nostres mitjans. Les portades dels primers números encara són un mirall del nostre temps: tortures, transgènics, ordenances de civisme i una fossa comuna silenciada: la Mediterrània. Des dels Països Catalans miràvem cap a Palestina, l’Iraq, Guantánamo, Chiapas o el País Basc. Impugnàvem amb documents i testimonis l’empresonament del Franki de Terrassa per ultratge a la bandera espanyola i les acusacions de terrorisme contra l’anarquista Núria Pòrtulas. Esquerdàvem la veritat policial del cas 4F. Des de bon principi, hem desconfiat de les versions oficials. Ens hem esforçat per mirar on ningú mira, furgar on ningú veu, escoltar a qui no volen deixar parlar. Hi ha veus, hi ha cossos, hi ha comunitats que el poder posa sota sospita permanentment. El 2008, pràcticament tota la premsa va condemnar onze veïns del Raval d’origen pakistanès abans de cap sentència. Van passar entre sis i vuit anys en règim tancat a la presó per culpa d’un testimoni fals i de tots aquells que el van legitimar. En nom de la lluita contra el terror es terroritzava. Nosaltres no vam donar per bona la versió de Rubalcaba. Mai no hem volgut conformar-nos a descriure les injustícies, el dolor i l’horror, sinó que hem fet nostre el mandat d’assenyalar responsables. En el nostre ADN s’encadenen investigacions per destapar abusos policials. Hem comptat les descàrregues de pistoles Taser que s’haurien pogut evitar. I hem rebobinat la trajectòria de les bales de goma que van robar la visió a Carles Guillot, Nicola Tanno, Roger Español o a Ester Quintana. El periodisme pren sentit si aclareix qui, per què i sota quina cadena de comandament s’ha perpetrat la ferida. Tenien raó. I reconèixer-ho és poderós. Si una història es lluita fins al final, altres poden trobar-hi consol. I algunes potser es decidiran a trencar el silenci. Per això, continuem dirigint la mirada cap als angles cecs. Els CIE, les comissaries o les presons. Volem continuar traient a la llum els abusos i apuntar les claus per prevenir-los. Hem de ser capaces de combatre la idea que hi ha vides descartables o prescindibles. Totes les vides compten. Escrivim per intentar apropar el que sovint queda massa lluny. La veritat, la justícia i la reparació. Per Brian Ríos, Idrissa Diallo, Juan Andrés Benítez, Pedro Álvarez o per les víctimes de la dana. Escrivim amb la memòria com a brúixola. Des de les lluites antifranquistes fins ara. I tenim clar que davant l’auge de l’extrema dreta global hem de prendre partit. Som periodisme antifeixista. Durant vint anys hem monitorat grups feixistes, com s’organitzen i com actuen. I ens fixem en com avancen les polítiques antidrets. Com a far, una premissa bàsica: desmuntar les mentides de l’extrema dreta no és suficient, hem d’evitar comprar els seus marcs. El nostre és el de la defensa dels drets individuals, col·lectius i dels pobles. És posar atenció a les desigualtats i les petjades ecològiques que genera aquest sistema capitalista. Petjades com les del Pla Caufec, la MAT, Eurovegas, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, la Copa Amèrica o el vedat turístic als Ports i l’Alt Maestrat. Perquè tothom té dret a viure al seu territori i perquè les arrels no poden créixer sobre un terra de ciment. En aquests vint anys hem arrelat i hem crescut, més a poc a poc del que desitjaríem. També hem dubtat, hem discrepat, hem comès errors i, quan ha calgut, hem rectificat. Després de vint anys, continuem aprenent. Hem après, per exemple, que la persistència i la paciència donen els seus fruits. Han estat clau a l’hora de traçar un fil informatiu sobre l’espionatge d’estat. En equip, hem destapat sis policies infiltrats als moviments socials. Hem descodificat els seus patrons, hem revelat els seus errors i n’hem denunciat els impactes. Hauríem pogut ser un intent fallit, però hem resistit. Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Precisament perquè ho hem fet custodiant tant el que fem com la manera de fer-ho. Hem pogut assenyalar la banca i els fons d’inversió que desnonen, perquè no s’anuncien a les nostres pàgines. Perquè no ens han rescatat. Perquè no formen part del nostre accionariat. I ens esforcem a desentranyar el poder corporatiu que s’enriqueix a costa dels nostres drets. Intentem anomenar les coses pel seu nom, i ens esforcem per no reproduir el llenguatge del poder, conscients del poder del llenguatge. Un genocidi no és una ofensiva. Un assassinat no és una mort. Un desallotjament no és una intervenció. Una tragèdia negligent no és natural. Amb paraules sinceres i des del carrer, continuarem explicant la lluita, la solidaritat i la justícia de qui combat el creixement sense límits, de qui reclama l’accés universal a la salut i a l’educació, de cada col·lectiu que posa el cos per defensar una llar o unes urnes l’1 d’Octubre. De cada mare o germana que pregunta, insistentment per què, malgrat tots els silencis. El periodisme ha d’incomodar el poder i evitar ferir les supervivents. Ha de rearmar-nos culturalment i desarmar l’odi.

directa.cat

La PAH atura el primer desnonament de l'any al barri de Ciutat Meridiana

web.archive.org

Manifest en suport a Francisco

A Barcelona hi ha persones que sostenen els moviments socials gairebé sense fer soroll. Persones que sempre hi són, que apareixen quan hi ha un desnonament, una reunió, una convocatòria, un conflicte o algú que necessita ajuda. Persones que han convertit la solidaritat en una manera de viure. En Francisco és una d’aquestes persones. Si alguna cosa el defineix és la solidaritat: estar sempre disposat a donar un cop de mà allà on faci falta. Durant anys ha estat i és una cara referent de la PAH Barcelona, participant en reunions amb col·lectius, trobades socials, espais de treball, i col·laboració, grups de suport i xarxes de solidaritat arreu de la ciutat. Sempre disponible. Sempre present. Sempre amb la mateixa frase: > “El que sigui per ajudar a les demès.” En Francisco ha dedicat temps, energia i vida a cuidar i defensar altres persones. Ha estat al costat de famílies que ho havien perdut tot, de veïnes angoixades abans d’un desnonament, de companyes que necessitaven suport. Ha ajudat a construir comunitat en una ciutat cada vegada més expulsiva i difícil per a les classes populars. I ara és ell qui necessita suport. Després de perdre el negoci i el pis durant la crisi, en Francisco va aconseguir refer la seva vida gràcies a un lloguer assequible signat amb CaixaBank. Anys desprès, sense haver fallat un mes en el pagament, el pròxim 14 de maig el seu contracte finalitza i, a hores d’ara, l’entitat es nega a renovar-lo. La raó és senzilla, perquè renovar un lloguer assequible si poden guanyar més! **En Francisco és una persona vulnerable, jubilada i el banc està disposat a deixar-lo al carrer. No podem permetre-ho.** Defensar en Francisco és també defensar el tipus de ciutat i de societat que volem ser. Una societat que no abandona les persones. Una ciutat que entén que l’habitatge és un dret per tothom i no el negoci de quatre rics. Des de PAH Barcelona ho donarem tot en fer costat al Francisco i en assolir tres objectius ben clars: * La renovació immediata del contracte d’en Francisco. * La garantia que no serà desnonat ni expulsat de casa seva. * Un lloguer vitalici que garanteixi no tornar a patir cap ensurt En Francisco no està sol. Qui ha sostingut tantes persones i lluites veïnals, mereix que ara siguem nosaltres qui el sostinguem a ell. Si el coneixes saps de què parlem Signa el manifest en suport al Francisco Tot el meu suport al Francisco * Adhesions Col·lectives * Adhesions personals * PAH Barcelona * Plataforma de Afectados por la Hipoteca * PAH Cabezo Torres * L’Enxarxada Comunicació * XES Habitatge * FAVB – Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona * COSHAC * Centro de Asesoría y Estudios Sociales (CAES) * Juanjo Ramón * Julieta Lechini * Gala Pin * Begoña Crespo Mena * Jaume Artigues * Eduard Sala * Santi Mas de Xaxàs Faus * Pako Morote * Tatiana Guerrero * Magalí Serra Batiste * Cèsar Caparrós * Agnès Rodriguez Casaled * Sussana Ordóñez * Alvaro Porro Gonzalez * Ada Colau * Diana Virgós Vivó * Pol Mas de Xaxas * Marta Salgot * Lucia Navarro Gomez * Francisca Martínez Rodríguez * M. Antonia Castellana Tatje

pahbarcelona.org

L’Àgora Juan Andrés, el pulmó comunitari del Raval, sota l’amenaça de la Sareb

Hi ha un racó al bell mig del barri del Raval de Barcelona on creixen papaies. A final de l’estiu del 2024, el primer any que van donar fruit, l’Ana, del col·lectiu de Putes Llibertàries del Raval, compartia la bona nova ensenyant un dels dos papaiers curull de fruits verds, i reia explicant com estaven de bones les papaies que ja havien collit. En els últims anys, a banda de gaudir la fruita, ha estat l’ànima de l’Àgora Juan Andrés Benítez, un espai comunitari ocupat el 2014 per veïnes del Raval, sobre el qual hi ha una amenaça de desallotjament, dijous vinent. Aquests dies les veïnes organitzen la resistència de l’últim espai ocupat que queda al barri. El veí que dona nom a l’espai va morir apallissat per un grup de Mossos d’Esquadra allà davant, al carrer Aurora, la nit del 5 al 6 d’octubre del 2013, i un any després es va ocupar el solar buit i en runes en el marc de la campanya Justícia Juan Andrés. Des de llavors s’ha anat omplint de vida i avui és un jardí en un barri mancat d’espais verds, un espai obert pel veïnat i també el lloc de trobada de diversos col·lectius. S’hi fan assemblees, xerrades, àpats comunitaris, celebracions… però no festes ni concerts nocturns, perquè es prioritza la bona relació amb el veïnat. > **El veí que dona nom a l’espai va morir apallissat per un grup de Mossos d’Esquadra allà davant, al carrer Aurora, la nit del 5 al 6 d’octubre del 2013** El passat 29 d’abril una comitiva judicial va aparèixer al carrer Aurora del Raval de Barcelona amb una ordre de desallotjament sense que ningú l’esperés. Tot i això, una crida urgent va acabar aplegant un centenar de veïnes del barri i va aconseguir que es posposés fins al 14 de maig. El 2018 l’Àgora ja va patir un intent de desallotjament per part del llavors propietari, Triquell y García SL, que estava embargat pels seus deutes i després de mesos de campanya va acabar retirant la demanda. La propietat del solar ha acabat en mans de la Sareb —l’entitat creada pel govern espanyol per absorbir els actius immobiliaris de la banca rescatada—, que va iniciar un nou procés sense notificar les persones que representaven l’Àgora a l’anterior causa judicial. El mateix dia de l’intent de desallotjament es va convocar una assemblea a l’Àgora per posar en marxa la campanya de resistència, amb una festa el diumenge 9, una manifestació el dimarts 12, i una acampada el dimecres 13 per esperar la comitiva judicial des de dins de l’espai. Iñaki Garcia, membre del Lokal i un dels portaveus de la campanya, destaca la resposta, amb més de 1.800 signatures de suport recollides en un parell de dies, i assemblees que han aplegat un centenar de persones. **Un espai al servei del barri** “L’ocupació de l’Àgora va ser recuperar un espai mort, ple de brutícia i inútil, per donar-li vida com a servei al barri, i aquest valor simbòlic ha fet que es respecti molt l’espai per part tothom”, assegura Garcia. “Al Raval hi ha molt pocs espais verds, i aquest és verd, ben cuidat, lliure, accessible, autoorganitzat, i durant 12 anys hem demostrat que això és possible”, afegeix. La gestió no ha estat exempta de conflictes, “però s’han solucionat amb l’ordre propi de la gent: “L’Àgora és una mostra que, si la gent es fa seu un espai, el valora molt més que si no participa, si no és propi”, remarca. Per l’Ana, l’Àgora és un espai on molta gent pot trobar el respecte que sovint no troba a la societat, “un respecte que es guanya respectant”, diu. “La gent no està acostumada que la respectin, i que aquí es respecti tothom es valora molt”, afegeix Iñaki Garcia. > **Per l’Ana, activista de Putes Llibertàries, l’Àgora és un espai on molta gent pot trobar el respecte que sovint no troba a la societat, “un respecte que es guanya respectant”, diu.** L’Àgora, explica l’activista de Putes Llibertàries, fa una funció que el barri necessita, des de l’autogestió i entenent la realitat del Raval: “el barri té moltes mancances, però la més gran és la cura, i aquí es cuida un espai per les persones”. “Totes necessitem l’Àgora, els col·lectius, les veïnes del barri, però sobretot la gent que no té una llar”, reivindica. “A vegades l’Àgora és un lloc on venir a plorar, perquè el carrer és molt dur i no s’hi pot plorar, però aquí sí i ningú et molestarà”, continua. Els hules colorits que cobreixen les taules repartides per l’espai també són importants. “Potser tu tens una taula i unes estovalles, però hi ha gent que no, i per qui no les té són coses petites però importants, poder venir aquí a menjar a una taula i tenir un lloc on escalfar-te menjar”, remarca l’Ana. Elena Martín, del Sindicat d’Habitatge del Raval, és també portaveu de la campanya, i després d’una assemblea del Sindicat celebrada a l’Àgora, explica que és “l’últim espai de resistència autogestionat al barri”. “I no només ha tingut una gestió impol·luta, sinó que aquí s’educa a la gent”, destaca, i detalla: “Aquí la gent s’acostuma a conviure, a respectar les normes d’un espai, a fer les coses d’una altra manera, i això té un valor molt alt”. **Pressió a la Sareb i a l’Ajuntament** Després de l’intent de desallotjament, Martín va ser una de les veïnes que va acudir a l’audiència pública del districte per reclamar una resposta a l’Ajuntament. El regidor Albert Batlle va respondre que el consistori vol negociar amb la Sareb el futur del solar, però davant les preguntes que se li van plantejar, va esclarir que no comptaven amb les veïnes que participen de l’Àgora en la taula de negociació. Aquesta setmana, però, responsables del districte han comunicat a les veïnes que han demanat a la Sareb que no executi el desallotjament. > **“Si es perd l’Àgora, el barri i la ciutat perden un espai que tothom ha pogut utilitzar quan li ha fet falta, i possiblement no tornarem a tenir un espai com aquest”, remarca Iñaki Garcia** “L’Ajuntament no ho fa per amor a l’Àgora, sinó perquè veuen la força que tenim, que en liarem una de grossa, i no volen merder a un any de les eleccions”, assegura l’activista del sindicat d’habitatge. “I aquesta petició tampoc és garantia de res perquè el procés judicial està en marxa”, remarca. “Si es perd l’Àgora, el barri i la ciutat perden un espai únic que tothom ha pogut utilitzar quan li ha fet falta, i possiblement no tornarem a tenir un espai com aquest”, remarca Iñaki Garcia. **La memòria de Juan Andrés Benítez** Les tres activistes destaquen el pes simbòlic de l’espai. En una assemblea el passat dimecres també ho feia una activista de Raval Rebel: “Hem de recordar que aquest espai existeix perquè aquí van matar un veí del barri, que podria haver estat qualsevol de nosaltres”. La lluita arran de la mort de Juan Andrés Benítez va ser una resistència al barri. Els Mossos, que van acudir-hi per respondre a un conflicte veïnal la nit del 5 al 6 d’octubre, van colpejar Benítez durant deu minuts fins a provocar-li la mort. El teixit veïnal que es va organitzar després dels fets reivindicava que això va passar perquè era veí del Raval, on la violència policial està més a l’ordre del dia que en altres territoris. > **El teixit veïnal que es va organitzar després de la mort de Benítez reivindicava que va passar perquè era veí del Raval, on la violència policial està més a l’ordre del dia que en altres territoris.** La principal prova del crim van ser els vídeos que van gravar veïnes des dels seus balcons, i que es van negar a esborrar quan els ho va demanar la policia l’endemà. La lluita va aplegar col·lectius molt diversos, i va aconseguir que l’homicidi no quedés impune, tot i que un pacte judicial va permetre als mossos implicats evitar la presó a canvi d’acceptar la condemna. “Aquest conflicte en aquest moment té un significat especial perquè el regidor del districte, Albert Batlle, era el responsable de la policia durant el judici, i va permetre que no fossin expedientats i poguessin continuar exercint després de complir la condemna d’inhabilitació”, recorda Elena Martín. “A vegades de les llàgrimes i el dolor en surten coses boniques”, apunta l’Ana, de Putes Llibertàries: “El Juan Andrés no ho va poder veure, però ens ha deixat una cosa molt bonica, que és l’Àgora, i la seva memòria sempre estarà viva aquí”.

directa.cat